De Niebla per a Niebla

Els Niebla són una família d’artistes ben coneguda a Girona, on van arribar en els anys seixanta procedents de Tetuan i Tànger, al nord del Marroc. Allà va néixer el 1945 Josep Niebla, artista plàstic de llarga trajectòria, i deu anys després ho va fer Eduardo Niebla , guitarrista que en els anys setanta va formar part del principal grup gironí de rock progressiu, Atila, abans de marxar a Anglaterra amb només 21 anys. Allà es va establir, primer a Londres i ara a North Yorkshire, al nord del país, i des del Regne Unit ha desenvolupat una extensa carrera musical que l’ha portat per tot el món.

Aquest mes, Eduardo Niebla publica un nou disc, Las olas de Niebla (LMR Records). El disc i especialment el tema que l’obre i hi dona títol està dedicat al seu germà Josep i fa referència a les onades que sovint protagonitzen els seus quadres. Als 73 anys, Josep Niebla viu un moment difícil: té Alzheimer i està ingressat en una residència. “És una llàstima que un creador del seu potencial es trobi en aquesta situació. En Josep és un gran artista, amb un sentiment molt especial i una humanitat sempre present, que jo també busco en el meu treball. Amb ell també compartim una visceralitat que intentem mantenir en equilibri amb la part intel·lectual”, explica Eduardo, que aquests dies està de visita per terres gironines, on no és gens fàcil veure’l en concert, com tampoc a la resta del país.
A la seva agenda més immediata hi ha uns quants concerts previstos al Regne Unit, però aquest guitarrista –que ja fa anys que va canviar la guitarra elèctrica per l’espanyola i la clàssica– ha portat la seva música transfronterera a l’Índia, Sud-àfrica i els països àrabs.

“El món és gran i hi ha moltes coses per descobrir, també a dins de tu mateix. Vas avançant, et vas equivocant i així vas aprenent. Tant en la música com en la vida, busco la puresa i la senzillesa, però sense perdre mai l’esperit d’aventura i les ganes d’anar a llocs on no he estat mai abans”, diu aquest músic inquiet, que en el seu nou disc, bàsicament instrumental amb algunes aportacions corals, ha creat una personal amalgama de sonoritats mediterrànies, aires flamencs i altres ingredients.

En la gravació també toca la bateria el seu germà Salvador Niebla, sona el bansuri del flautista sud-africà Deepak Ram i tenen un pes important les cordes: Natalia Lomeiko (violí), Alexei Sarkissov (violoncel), Karenza Peacock (violí) i el Pavão String Quartet, Deb Sankar (violí) i Sophie Renshaw (viola), que toca a Virginia Renshaw, el tema que Eduardo Niebla ha dedicat pòstumament a la seva mare, una bona amiga. Brisa mediterránea, Viento triste, Spring Dance i Canción de cuna són altres mostres de l’evocadora música que conté Las olas de Niebla. També se senten en el disc les veus de Prima Vocal Ensemble, Queen Mary’s School Choir i Ackworth School Choir.

“M’agradaria tocar a Catalunya amb quartets de corda i cors locals”, diu Niebla, per si algun programador capta la indirecta i el porta a tocar a casa després de tants anys.